Entre els dits s’esborra la terra
ens manté fermes però massa drets,
matèria obscura m’empresona l’impuls
vull dir-te que en tinc, de secrets.
I no s’aturen, ni un segon ni mig
i criden des de la porta insistents
Posa els peus a terra, per déu!
però en la foscor només veig
un llarg passadís de turments.
Com bruna perduda em balancege
què importa ara qui som?
si alguna vegada no em trobe
vull que escrigues el teu nom
Que difícil i poc aconseguit
mantindre els horitzons tranquils,
una mar en calma que no hi és
com així la volen els senzills.
Per Alba Juan (@AlbaJuanSeg)
Estudiant de periodisme a la UJI
El seu blog: https://flordetinta-literatura.blogspot.com/
El Garbuix 